Hem eixit a les 8 en direcció a Banyeres i, després del café de rigor, hem aparcat en la zona del Molí de la Ombría. No més baixar del cotxe ja ens hem adonat del so que arriba del llit del riu, que baixa de gom a gom d'aigua.
La zona presenta un aspecte molt atractiu, amb un verd preciós en el sòl i els llidoners, els xops i els freixos començant a brollar.
Hem creuat el llit per un pont de fusta i hem recorregut un tros per la dreta, passant per les restes d'una ampla séquia antiga que portava l'aigua al molí. Després ens hem desviat a la dreta per una senda per la qual baixava un bon fil d'aigua.
Poc després hem arribat a un camí asfaltat pel qual hem caminat una estona mentre gaudíem d'unes precioses vistes a la vall.
Arriba un moment en el qual el camí perd l'asfalt i s'endinsa per unes pinedes en les quals s'aprecien encara els efectes de les tempestes de fa un parell d'anys. Els senyals que ens anem trobant eviten que ens desviem de la ruta.
Abandonem el camí per a començar a grimpar per una empinada i pedregosa costera que ens puja quasi fins al cim de La Blasca. Feia molt de vent i no ens ha abellit pujar fins al vèrtex geodèsic.
Poc després hem parat a esmorzar en un paratge pla i assolellat. No obstant això, els núvols prompte han tapat el sol i ens ha tocat esmorzar un poc fresquets.
I com ja sabem en la Penya, "tot el que es puja cal baixar-ho" (Pastu dixit). La costera de baixada per a tornar a Banyeres és llarga, empinada i pedregosa, però amb unes vistes impressionants.
Entre mates de estepa, romer i de timó arribem fins a la casa de Perolit, on hem visitat la seua font, per la qual eixia una canella d'aigua que desbordava.
Per camins més còmodes, entre bancals d'oliveres i ametlers, hem anat acostan-nos Banyeres, encara que no hem pogut recórrer el tram de senda que, paral·lel al riu, arriba fins al Molí de la Ombría, ja que baixa tanta aigua que fer impracticable el recorregut.
No obstant això, hem descarregat les motxilles en el cotxe i ens hem acostat al pont de fusta que hi ha sobre l'aigua del riu, on ens hem fet unes quantes fotos.
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos. Powered by Wikiloc
Des d'Ares del Bosc baixem en direcció a uns camps d'oliveres i ametlers on alguna llauradora estava cremant poda. Gaudim veient córrer l'aigua per bancals, séquies i barrancs.
Arribem a Benasau i entrem per una dels carrers del poble que passa al costat de l'Església, l'Ajuntament i la Torre del Palau dels Barons de Finestrat, per a tornar a eixir a la carretera i passar per la Creu Blanca que marca l'inici del camí en direcció al riu.
Baixant entre bancals arribem al punt en el qual un pont travessa el riu, que ací es diu Riu Penàguila, amb un abundant cabal.
Passat el pont, el camí s'empina per a portar-nos a Penàguila, travessant de nou molts camps i hortes a dreta i esquerra decorades amb alhelís, narcisos, jacints, roselles, violes, ...
Per a l'esmorzar decidim canviar de restaurant i acudir al de la Penya de l'Àguila, on ens han atés molt bé i hem esmorzat en gran i a bon preu. Per a les postres, el nostre amic Sento ens va obsequiar amb uns bunyols de carabassa exquisits amb els quals, probablement, aconsegueix el seu ingrés definitiu com a membre de ple dret de la Penya.
Abans de reprendre la ruta, ens acostem a la Font del Llavador de Penàguila i trobem que raja aigua per cadascun de les seues 29 canelles. Feia molt de temps que no es veia aquesta font amb aqueix aspecte.
Tornem per la carretera per a entrar a Penàguila de nou, passar per una de les portes de la seua antiga muralla, per la plaça de l'Església i per la senda que condueix al camí del Jardí de Santos, encara que nosaltres ens desviem a la dreta per a entrar pel Barranc de la Muralla.
Passem al costat del Pont de l'Arcada i iniciem una empinada pujada per camí pedregós que va salvant nivells de bancals d'oliveres fins a coronar un serral amb unes vistes espectaculars a La Serrella. Des d'allí, a través d'un paratge conegut com El Viver, baixem en direcció a la carretera a l'altura de la Caseta d'Ivanyes.
En aquest punt, Mariu i Pastu opten per acurtar camí i dirigir-se directes a Ares, mentre la resta continuem en direcció a Alcoleja, visitem breument l'única plaça del poble i ens dirigim de nou, pel Camí de Beniafé, a travessar el riu, que en aquest punt es diu Riu Frainós.
Creuem per un preciós pont de pedra i remuntem en direcció a Beniafé, passant per la porta de l'Ermita de la Verge dels Desemparats i per la bassa situada en la part de dalt, alimentada per un generós doll d'aigua que baixa entre les pedres.
Des de Beniafé agafem una pista asfaltada en direcció a Ares, però ens desviem a la dreta per a creuar un barranc i arribar a una altra pista que ens permet superar un important barranc, entrant en Ares pel costat oposat, per on trobem la Font dels Xorros i el seu safareig.
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc (no està complet en haver-se acabat la bateria del mòbil) i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos (a l'espera que Pastu i Sento afigen les seues).
Després de diverses setmanes sense poder eixir a caminar a causa de la persistent pluja que ha batut rècords a les nostres comarques, hui lluïa un sol esplèndid i, encara que feia un matí una mica fresc, perfecta per a tornar a eixir a la serra.
Toni ha triat una ruta pel Sotarroni, una Muntanya d'Utilitat Pública de 340 Ha situat en plena la serra de Mariola.
Toni i Pastu volien estar de tornada a una hora prudencial, ja que tenien dinar amb amics i no era qüestió d'arribar a les tantes, com en altres ocasions.
El trajecte arranca des d'una pista forestal a la qual s'accedeix des de la carretera CV795 a Banyeres, poc abans de la casa de peons caminers que hi ha a l'entrada de Buixcarró.
Pugem un bon tros fins a arribar a la part de dalt de la Serra de la Font Freda, en la qual s'alternen vedats de caça i alguns camps de cultiu.
Aquella part de la muntanya encara està recuperant-se del paorós incendi que la va arrasar en 1994 i altres posteriors, però les vistes són extraordinàries. Com feia un dia clar, s'albirava des de Banyeres fins a l'Aitana i el Puig Campana, la Penya Migjorn i el Maigmó.
Envoltem el Pla dels Carboneres per a pujar fins al vèrtex geodèsic de l'Alt del Eixarc, on ens fem la foto de rigor, abans d'iniciar el pronunciat descens fins a la Font Freda.
Les intenses pluges d'aquests dies han provocat que baixe l'aigua per camins i barrancs, apreciant-se un generós doll de l'aigua en la font mai vist. Allí hem muntat la taula per a donar compte d'un esplèndid esmorzar (excepte per a Toni, sense cadira, sense taula i a penes un grapat de fruita seca).
Com tot el que es baixa després cal pujar-ho, ens ha tocat remuntar per a tornar pel mateix camí. No obstant això, arribats a la pista principal hem doblegat a l'esquerra, per a fer la ruta parcialment circular. Tanmateix, això ha provocat que Toni i Pastu hagen hagut d'accelerar per a arribar a Ibi a l'hora prevista.
Rafa, Sento i Basseta ens hem quedat ressagats i, sense presses, hem recorregut la pista, amb alguns repits, fins a enllaçar amb el traçat de la pujada. Rafa tenia molèsties al peu que l'obligaven a parar de tant en tant, però així hem aprofitat per a gaudir de les vistes a la Valleta de Polop i d'una animada xarrada.
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos al qual Sento afegirà alguna de les seues.
