Vam proposar fer una circular que puja al Montcabrer per la senda dels Huit Piletes (que ja la coneixíem) i torna per les Penyes Monteses i el Pic Negre, és a dir, per la cresta de la muntanya (i això no ho sabíem).
El cas és que arribem optimistes a Sant Cristòfol, iniciant la pujada per la Sendera Ecològica, trobant nombrosos exemplars d'arç albar en flor i multitud de xicotetes flors (estepa, roser silvestre, coronetes, coixinet de monja, asfodelos, una orquídea blanca i altra rosa, romer mascle, lli blau, ...), amb unes boniques vistes al Benicadell.
La primera font que trobem és la Font de Borrás, que està seca. Però totes les altres tenia aigua en abundància, la Font del Racó de la Malacabra, la Font de la Penya Banyada, la dels Huit Piletes, la Font de l’Esquererola, la Font de Sanxo, la Font del Mes de Llopis i la Font del Pouet.
Hem parat per a l'esmorzar en plena ascensió, en una taula de fusta que hem trobat al costat d'un abric de roca, per la qual es lliscava aigua. Un lloc fresc i agradable, ideal per a reposar forces.
Una mica més endavant hem passat per la Font de l'Esquerola i al costat de la penya s'escoltava el soroll de l'aigua en el seu interior (ací us enllace al vídeo). Més endavant hem passat pel Mas de Llopis, un lloc preciós i amb unes vistes extraordinàries.
Quan hem arribat a la falda del cim, conscients que ens quedava un bon tros de tornada, hem optat per no pujar fins al vèrtex i continuar per a buscar la ruta de tornada. No sabíem en aqueix moment el que ens esperava.
Va arribar un moment en el qual la senda es va anar esborrant i teníem dubtes respecte a la direcció a seguir. El Wikiloc no té la precisió necessària i ens ajudàvem de les fites de pedra que havia de tros en tros. El cas és que la baixada havia de salvar els quasi 800 metres de desnivell i ho feia per la penya viva, amb un sol de justícia, sense tot just provisió d'aigua i amb les cames cada vegada més fluixes.
I a sobre, els corbs i alguns rapinyaires volaven sobre nosaltres (potser a l'espera que algun de nosaltres els podia servir de menjar). Encara que d'altra banda cal reconéixer que les vistes eren impressionants, des del Pantà de Beniarrés a la Font Roja passant pel Castell de Cocentaina.
En arribar finalment a la pista que condueix al Castell de Cocentaina, Rafa besava el sòl. Ens hem aprovisionat d'aigua en una caseta de camp al costat del camí i això ens va salvar la vida. Santi, encara ranquejant de la seua lesió a la cama, al saber que es podia subiir amb cotxe fins a l'aparcament del Castell, va optar per esperar-nos. Rafa i jo baixem fins a Sant Cristòfol, agafem el cotxe i pugem a recollir-lo.
En fi, sembla ser que hi ha un consens general que aquesta ruta no la tornarem ha recórrer. És molt més interessant pujar i baixar per la mateixa senda, sense necessitat de jugar-se el tipus.
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.
