Dissabte passat, per diferents motius, algúns components de la Penya no van
poder eixir a caminar. Només ho vam fer el Presi i Sento.
Després de tota la setmana plujosa, per a aquest
dissabte no estava prevista cap millora metereológica, amb el que desestimarem
la primera intenció d'anar a la Font Roja i optarem per esmorzar en un bar de
La Torre de les Maçanes i després, si el temps ho permetia, caminar una mica
pels voltants d'aquest bonic municipi.
“Dit i fet”, pugem al cotxe del Presi i ens vam dirigir
tranquil·lament al lloc que havíem decidit per a esmorzar.
Després de prendre unes cerveses i uns suculents
entrepans de sépia a la planxa, amb les seues corresponents postres casolanes i
café, eixim a l'exterior i vam veure que l’oratge ens permetia fer una volteta
pel nucli urbà i terres que el circumden. Per als dos eren unes terres
desconegudes. La veritat és que dona gust passejar per aquests pobles i envejar
la neteja i compte amb què els seus habitants ho mantenen.
Una vegada vist aquest xicotet municipi -al costat
de la torre almohade que dona nom al poble- passem per darrere del cementeri i,
travessant la carretera, varem arribar a l'encreuament que senyalitza cap a Mas
dels Castellans pel camí d'asfalt denominat Barranc de Horta.
En el trajecte vam poder acostar-nos al que, sens
dubte, va ser un mas d'envergadura que ara està en ruïnes. Al costat de l'era,
conserva un pi realment espectacular. Era freqüent que aquest tipo
d'edificacions tingueren la seua pròpia era per a trillar la collita de cereals
i al costat de l'era solien tindre un pi, on refugiar-se del sol mentre les
bèsties feien el seu treball.
Poc després ens trobem amb un altre, una mica més
xicotet, també en estat ruïnós que, segons sembla, es diu Mas Nou.
Just enfronte a aquest mas però separats per la
carretera, està el complex recreatiu Els Castellans, al qual ens acostem.
Realment, en el seu moment, degueren ser unes instal·lacions recreatives
atractives per als amants de la naturalesa. En l'actualitat es troben en desús
amb la deterioració que això comporta.
Des d'allí, fent una passejada sota una pluja que,
durant uns minuts anava refermant, ens acostem a l'ermita de La nostra Senyora
del Pilar. Sembla que estiga deshabitada, encara que hi ha dos gossos que la
custodien.
Ja seguint una senda que, segons trams, estava
senyalitzada com a PR-GR o tots dos, arribem de nou a la població de la qual
havíem partit.
Abans d'abandonar La Torre de les Maçanes, vam passar pel forn i ens vam proveir de productes típics d'allí.
Un bon matí en la qual vam tindre núvols, pluja,
algun llamp de sol i, sobretot, bona conversa i bona companyia en un entorn que
desconeixíem i que ens ha agradat molt.
Ací vos deixem l'enllaç a l'album de fotos que varem fer.
Fins a la pròxima.
