El nostre President no es troba bé i no ha pogut acompanyar-nos a aquesta clàssica ruta dels cinc pous. Hem eixit de bon matí, amb una temperatura fresquita, en direcció a la partida de Campos, per a pujar per la senda fins al Canyo, on hem visitat el primer dels pous. Una mica més amunt, trobem el monumental Pou del Simarro i alguna cosa més endavant el Pou de la Noguera, amb unes vistes a la Foia de Castalla extraordinàries.
Després d'una empinada costa, arribem a la base del cim del Menejador, on hem parat per a esmorzar. Feia un sol esplèndid i una temperatura molt agradable, quasi primaveral.
Després de visitar la Cava Coloma, hem pujat a la Teixereta per a visitar el Belém del CEAM, i després hem descendit fins al Mas del Serrallo i des d'allí, per la senda que baixa per l'esquerra del Cabeçonet Ras ("la mamella"), fins al Pou del Barber.
Per a tornar a Ibi hem optat per baixar pel camí al costat de Santa María en direcció al Barranc dels Molins, travessant la plantació d'oliveres que ha envaït el traçat històric d'aquest camí.
Ja a Ibi hem pogut comprovar que, una vegada més i com era d'esperar, no ens ha tocat la Loteria (però tenim salut que és l'important).
Teníem pendent un esmorzar a La Torre de les Maçanes i no volíem esperar més. No obstant això, a l'hora d'eixir Toni ens avisava d'un problema que li impedia unir-se a la caminada. Li desitgem una ràpida recuperació, se li tira molt de menys.
Hem deixat aparcats els cotxes al costat del Pou del Surdo i hem pujat en direcció a les antenes. Un poquet més endavant, en el punt on hi ha un pal indicador, hem decidit anar per la ruta de la dreta (que feia temps que no usàvem), el PR-CV 232, que baixa per una bonica senda amb vistes al mar i al Puig Campana.
La senda, molt ben senyalitzada i mantinguda, ens deixa en una pista asfaltada que ens porta directament al centre del poble.
L'esmorzar, com sempre, magnífic, encara que el bar estava de gom a gom i hi havia una cridòria bastant molesta. Hem fet la prova del patxarán i del torró casolà de Basseta per a rematar la faena.
La volta l'hem feta pel lloc de costum, pujant la llarga pista asfaltada que ens condueix a la masia envoltada de corrals on hi ha burros, porcs, cabres, gats, ...
El temps ens ha acompanyat, encara que en la part alta de la muntanya corria un fort i gelat vent.
En el nostre segon dia a Montanejos vam tornar a eixir de ruta, aquesta vegada just en la direcció contrària.
Feia un matí molt fred i es notava que havia gelat a la nit. L'aigua del Millars, que brolla a 25 graus, en contrast amb el fred, es convertia en vapor, donant un aspecte tenebrós al llit del riu.
Travessem pel pont de San José, que creua el riu Montan (a uns centenars de metres del punt on s'uneix al Millars) per a eixir del casc urbà per una pista asfaltada que va ascendint en direcció al Castell de la Alquería, del que solament queden les restes d'una torre i un aljub. El castell corona un turó des d'on tenim unes vistes espectaculars.
En descendir del turó seguim per una senda que ens retorna a una pista forestal que va girant a l'esquerra, creuant l'impressionant Barranc de la Alquería, passant pel "Prado de los Baratos", el "Corral del Manco", alguna font i altres vàries restes de cases totalment en ruïnes.
Des de la pista, per una xicoteta senda, arribem a la carretera CV-20, que passa al costat de Alquerías de Montanejos, poblet que travessarem per a baixar entre horts al riu. Tornem pel mateix camí fins a la carretera per a tornar a Montanejos amb temps per a dutxar-nos i dinar en el asador Gil.
Aprofitant el pont festiu, els de la Penya i les seues respectives parelles ens hem desplaçat fins a Montanejos, prop de Terol, per a gaudir d'un meravellós entorn d'aigua i muntanya.
Ens hem allotjat en l'hotel Rosaleda, molt prop del riu i amb unes boniques vistes a la muntanya. Des d'allí hem anat fent passejos i excursions per l'entorn.
La volta a Montanejos la vam fer per una senda la que condueix fins al Colladico i descendeix fins a trobar-se amb la carretera de nou.
Encara vam tenir temps de fer una passejada pel riu i prendre fotos de Villa Purificación, una antiga casa pairal preciosa que està en fase de restauració.
Avui ha sigut un dia rar. Ha clarejat plovent. Havíem quedat tres i un s'ha dormit, així que hem començat malament.
Però ho hem arreglat i ben arreglat.
Hem anat amb cotxe fins a l'Arcaeta i ens hem ajuntat a esmorzar en el Camp de Tir d'Onil.
Cal reconèixer l'excel·lent tracte que ens han dispensat i la qualitat de tot el que ens han posat en la taula. I tot açò a un preu més que acceptable.
A les 12 del matí, amb la panxa plena hem pensat tornar a peu a Ibi, per a arreplegar els cotxes després. Pensat i fet!
Ens hem ficat pel barranc de l'Arcada, que baixa des de l'Arcaeta, on hem trobat gran quantitat de bolets a dreta i esquerra. En lloc de seguir pel barranc fins a trobar el camí vell d'Onil, ens hem desviat a l'esquerra per a intentar anar en línia recta a Ibi.
Però en un moment donat Toni ens ha proposat desviar-nos encara més a l'esquerra i visitar el Mas del Pla d'Onil, una casa abandonada en la qual hi ha un pi monumental, al costat d'una era de batre, com en molts masets antics.
A través de la Lloma del Barber, d'una zona de pinedes i bancals de secà, hem anat descendint, amb la Penya Migjorn enfront, fins a econtrar el camí vell d'Onil a l'altura de l'embassament d'aigua de La Donzella. Ja per asfalt hem arribat a Ibi.
Avui no hem gravat la ruta, així que solament tenim un grapat de fotos que us deixe en aquest àlbum de Google.
Avui ha sigut un dia especial per molts motius. Hem eixit el grup en ple, amb el nostre amic Rafa Palacios ja recuperat de la seua lesió i, per si no fos poc, hem anat a Rabosa, on sempre ens atenen esplèndidament.
Rafa tenia ganes de repetir la ruta que vam fer fa mesos, des de Petrer fins a Rabosa, per a tornar per la Rambla de la Pusa. El desnivell fort ho salvem al principi, però l'avantatge és que després d'esmorzar, amb l'estómac ple, quasi tot el trajecte és de baixada.
Malgrat que no hi havia cap avís de pluja, gens més començar ens han caigut algunes gotes i el cel estava totalment gris i encapotat. Conforme avançava el matí, el sol anava fent aparició i podem dir que hem gaudit d'un matí estupend.
Una vegada més, l'exuberant naturalesa ens ha oferit estampes inoblidables: la ginesta, amb fruits de diverses tonalitats; els diversos "quercus", amb gles de tota forma i grandària; els bolets, la petorrera, els arboços ...
Contràriament al que va ocórrer fa mesos, avui no hi ha hagut contratemps i podem dir amb orgull que el 100% de l'expedició ha tornat a casa sana i estàlvia.
Intentant aprofitar la tardor per a visitar paisatges amb arbres canviant de color, se'ns va ocórrer que tornar a la Vall de Gallinera podia ser una bona opció. No vam caure en el compte que els Mossàrabs celebraven la seua creuà i calia estar a Ibi a una hora prudencial.
L'amic Ramón es va lesionar el divendres i no podia acompanyar-nos, però va prometre acudir al bar i esmorzar amb nosaltres, tot un detall.
Arribàvem a Alpatró a les 9 del matí aproximadament. Aparquem i enfilem ràpidament la ruta per la senda que baixa fins al llit del riu. És la ruta senyalitzada que ens porta fins a Benitaia, concretament al Bar Restaurant La Font, on havíem reservat taula.
Feia un dia assolellat esplèndid i ens hem quedat en la terrassa, a la semisombra d'un gessamí impressionant. Poc després d'arribar han aparegut Ramón i Tere, que s'han unit a l'esmorzar. Ens han atès de meravella i hem promès tornar.
Però el cas és que, sense adonar-nos eren les 12 del matí i qualsevol intent de fer una ruta circular impedia a Pastu arribar a temps per a la creuà, així que ha proposat tornar a Ibi amb Ramón i deixar a Toni i a Basseta que completaren la ruta.
Alliberats de qualsevol compromís, hem decidit atacar la pujada a les muntanyes de la ombría, encara que en lloc de pujar fins a LaForadà, hem optat per cercar la sendera que, imaginàvem, ens portaria fins a la que baixa i així ha sigut.
Hem travessat unes zones selvátiques, plenes d'humitat, amb una extensa varietat de flors i arbres, amb abrics de roca i alguna fontetaa. En definitiva, que hem gaudit com a nans.
Al final, hem baixat per un camí que ens ha retornat a La Carroja, des d'on hem tornat al llit del riu fins a arribar a Alpatró i agafar el cotxe per a tornar a Ibi.
Feia uns quants mesos que no teníem una eixida en grup, però sembla que els compromisos socials ens van permetent recuperar la marxa habitual. No obstant açò, ens ha faltat Rafa, que segueix convalescent de la seua lesió i esperant rebre l'alta.
L'estació tardorenca convidava a un passeig per alguna zona amb arbres de fulla caduca i gens millor que acostar-nos a la Font Roja. La decisió ha sigut la correcta, doncs hem pogut gaudir d'un paisatge amb abundància de colors grocs, ocres i vermells en la seua àmplia gamma de matisos.
El temps anava regirat i, ara i adés, ens queia una feble pluja, però no hem necessitat proteccions especials.
Ens ha cridat molt l'atenció la quantitat de bolets que hi havia a un costat i un altre del camí. Bolets de totes classes, colors i grandàries. Sorprenent naturalesa efímera.
L'esmorzar ha estat genial. Ens han preparat una parrillada de carn i embotit, amb creïlles i ous fregits. I per a acabar, unes postres excel·lents. Crec que repetirem.
Però en acabar i preparar-nos per a la volta, queia una copiosa pluja. Hem pensat que el millor era cridar a Rafa perquè vinguera a per nosaltres. En arribar ens ha confessat que era el seu primer rescat i que se sentia com si anara de la UME. 😜
Les noces i els esdeveniments socials varis estan fent estralls en la Penya. Portem massa dissabtes sense fer una eixida de grup, de les que fan afició. Avui Toni i Basseta han mantingut el pavelló amb una caminada de quasi 13 quilòmetres a Rabosa, a manera d'estrena oficiosa de la temporada. No per conegut el paratge deixa de ser encantador, es notava que les últimes pluges havien netejat l'aire i els pins brillaven de forma especial. Com sempre, hem esmorzat en Rabosa, on la nova adreça va agafant experiència i ens han atès de meravella. Per al camí de tornada hem optat per agafar la ruta del Barranc de Badallet, que discorre paral·lel a la Crestería fins a arribar a la Casa de l'Administrador (que ha sigut derruïda i no existeix ja ni rastre). Ens hem passat tot el camí parlant del diví i de l'humà. De la vida i de la mort. De pares, fills i néts. De germans, cunyades, gendres i nores. Del nacionalisme català i de l'espanyol, d'economia i fiscalitat. D'on ens agradaria viure i morir. De tantes coses hem parlat que ja no me'n recorde. Per cert, que del Xorret eixia un xicotet fil d'aigua i de vida. Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i algunes fotos en Google.
Comencem el nou cicle de caminades, que ja ve llastrat amb diversos dissabtes de noces i esdeveniments varis. Aquest dissabte vam qiedar Pastu, Toni i Basseta per a començar amb una ruta lleugera (el seu és anar a esmorzar a Rabosa, però la volta costera amunt amb l'estómac ple se'ns antojaba complicada). Decidim pujar al refugi dels albarzerets i esmorzar allí. Hem gaudit d'un dia estival, assolellat i amb una temperatura agradable. També hem suat, tot hi ha dir-ho. A punt d'acabar l'esmorzar ha començat a arribar un gran grup de gent, guiats per l'amic Sarri, que han parat allí també per a l'esmorzar. Al tornar, ens hem desviat per a anar directes a la caseta de Basseta i prendre una cervesa mentre Toni omplia la borsa de figues i tomaques. Ha sigut un plaer fotografiar la quantitat de fruits, silvestres i conreats, que hem trobat pel camí. Us deixe fotos en Google Fotos i perfil de la ruta en Wikiloc.
Per uns motius o per uns altres, ens quedem tres per a la ruta del dissabte: Toni, Rafa i Basseta. Vaig proposar anar a Mariola per a completar la recollida de les herbes que necessitem per al herbero i, ja que estàvem, completar una circular pel Castell de Mariola que deixem a mig fer fa unes setmanes (quan l'última sardinada).
Va ser un matí ple d'anècdotes: a Rafa se li va oblidar comprar pa i vam haver d'acostar-nos a Batoy; després va resultar que no havia ficat el companage en la motxilla i ens vam haver d'apanyar amb dues llandes i un fuet. Però gens que el bon humor i el bon temps no puguen guarir
Vam tornar a passar per la Gran Cava de Xàtiva i, més endavant per les ruïnes del que va anar la Cava de l'Alt de la Codolla.
I va haver-hi més històries: va arribar un moment en què la ruta es perdia en ple ascens a l'Alt de la Codolla i vam haver d'avançar a través d'arços i matolls secs, amb Rafa patint a cada pas (portava pantalons curts).
Una vegada en la part alta, en la zona coneguda com Lloma del Cavall, ens vam veure arribar la tempesta de cara i vam haver de traure el chubasquero. Trons i bacs fins que arribem al Castell de Mariola, un lloc amb unes vistes fantàstiques.
La baixada fins a la Font de Mariola ja la vam fer per una còmoda senda i vam tornar al cotxe a través dels rambla que baixa paral·lela a la pista de terra.
A destacar la imponent floració de tot tipus de plantes, especialment la sàlvia.
Rafa va tenir el gust de convidar-nos a un parell de cerveses i unes tapes en la Font dels Patos, amb les que vam ramatar un matí esplèndid.
Desplaçar-nos fins a Fleix per a recórrer la ruta dels 6000 Ecalons és quasi una cita obligada per a la nostra Penya.
Aquesta vegada no ens ha pogut acompanyar Ramón, que tenia obligacions i ens hem anat Toni, Pastu, Rafa i Basseta. La Vall de Laguar, en la comarca de la Marina Alta, és una vall travessada pel riu Girona, que excava una profunda gola coneguda com el Barranc de l'Infern. En la vall trobem els pobles de Fleix, Benimaurell i Campell, dedicats al cultiu de la cirera. Després de la parada obligatòria a Benissa per a comprar pa i prendre un cafè, hem arribat a Fleix passades les 8 i mitja del matí. Com en anteriors ocasions, hem fet la ruta (PR-CV 147) en sentit invers a les agulles del rellotge, encara que Toni està obstinat que a l'inrevés és més suportable. L'esmorzar sota la carrasca en les Juvees d'Enmig, acompanyats d'un gos que ja quasi ens reconeix, ha sigut una delícia. D'altra banda, el temps ens ha respectat: estava buidat i feia sol, però corria un vent fresc que ens alleujava bastant. Després d'esmorzar, reprenem la sendera fins a arribar a la Font de Reinós, un bon lloc per a descansar.
La sendera continua fins al barranc i torna a pujar en direcció a les Juvees de Dalt. En l'últim tram abans d'arribar a Fleix, els bancals de cirerers a dreta i esquerra del camí són una temptació massa forta. I ha sigut arribar al cotxe i començar a beure tot el que portàvem. Us deixe el perfil de la ruta i les fotos repartides en dos àlbums: un de persones i paisatges, i un altre de flors i plantes.
A causa d'un oblit col·lectiu, se'ns va passar celebrar la tradicional "sardinada" en la Font de Mariola el dia 1 de maig. Encara que amb una mica de retard, Pastu es va encarregar de reservar taula i finalment acudim 6 comensals (Pastu, Toni i Basseta amb les seues respectives esposes).
Basseta va proposar aventurar-nos a cercar un pou de neu quasi desconegut, que existeix en les entranyes poc transitades de la serra de Mariola: la Cava de Xàtiva. La localitzem gràcies al Wikiloc i a causa que Mari està encara convalescent de la seua operació, vam decidir per no seguir a la recerca d'un altre pou de neu que existeix en l'Alt de la Codolla.
Optem per fer una passejada fins a la Font del Mas dels Arbres abans de tornar a lloc on havíem deixat els cotxes i el menjar.
Era mig matí quan ens hem posat a la faena: mentre uns posaven la taula uns altres fregien les gambes arrosseres i, després de l'aperitiu, les tradicionals sardines salades amb pebrots i ous fregits "in situ". Tot regat amb abundant cervesa i vi ... es pot demanar més?
Per a la sobretaula, alguns han optat per tombar-se a la migdiada mentre uns altres xarraven o passejaven. La vesprada convidava a tot, doncs feia un dia esplèndid, amb un cel semicubert que no donava ni fred ni calor.
