Seguim en Fase 1 i amb horari limitat, de 7 a 10, per a passejar. Monchi ens diu que esperarà a la Fase 2, però a la resta ens abelleix trepitjar el camp abans que acabe la primavera.
Acordem anar a La Menora i ensenyar-li a Sento Berna un dels nostres llocs preferits per a esmorzar i sense necessitat d'implicar taules i cadires.
Hem anat amb cotxe fins a la zona de l'ermita de Polop, per a començar la ruta ja pel camí que s'endinsa en direcció a Onil. Era primerenc i els bancals sembrats tenien una llum especial.
En passar pel camí que puja per l'esquerra a la Torre Redona, hem decidit pujar a donar una ullada. No obstant això, ens ha avançat un cotxe que ha obert el reixat i hem pensat que podia no ser bona idea ficar-nos dins del recinte tancat, així que ho deixarem per a un altre dia.
De tornada al camí principal, hem arribat a la Casa del Xocolater, amb els seus dos retaules dedicats a Sant Vicent. Hem buscat una planta de hierbaluisa que un dia trobem al costat de la casa, però sembla que ha desaparegut.
Des d'allí hem seguit per un camí que no teníem explorat, que ens ha conduït fins a una casa anomenada Servereta Alta, des de la qual hem començat a ascendir en direcció a la Menora.
Cal destacar que en tot moment hem caminat envoltats de camps de labor sembrats de cereal, que ja comença a esgrogueir. Els ribassos i les senderes estan amb un tall d'herba i de flors com a poques vegades hem vist.
L'esmorzar, com sempre, genial. Sento Berna ha agafat la rutina de portar pericana i saginosa, tot un luxe asiàtic que s'uneix al carajillo de Toni, el herbero de Basseta, els pastissets de Pastu (que hui no hi havia) i la coca de molletes feta per Majo, l'esposa de Rafa. No es pot demanar més.
La nostra intenció era tornar per una senda que condueix fins a la Casa Don Pedro, però ens hem despistat agafant pebrella i quan ens hem adonat estàvem al costat de la carretera de Banyeres, a l'altura de Buixcarró. Però Toni coneixia la zona i no hem arribat a trepitjar asfalt, prenent una senda per la dreta de la carretera que ens ha portat a Don Pedro igualment.
Pastu tenia pressa per tornar a Ibi, però als altres ens abellia allargar la ruta, així que ens hem acomiadat i hem seguit a visitar altres cases, com L'Alqueria, preparada per a esdeveniments socials, L'Alqueria Vella i la Alquerieta. Basseta ha aprofitat per a recollir un ram de l'abundant hipèric que encontrabamos i elaborar el famós "oli de perico".
L'últim tram ha sigut per una senda que recorre el barranquet que té l'espessa chopada que arriba fins al pont de la carretera. Just abans de tocar-la hem doblegat a l'esquerra per a aconseguir l'altura del Maset Nou. Hem recorregut el camí d'entrada (per cridar-li d'alguna forma) que discorre entre nogueres i hem arribat a l'encreuament de la carretera que ve d'Alcoi a Banyeres, arribant fins al cotxe sans i estalvis.
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos (al qual Berna afegirà alguna de les seues).
La nostra Comunitat ja està en Fase 1 i calia celebrar-ho d'alguna forma. Però per a complir la norma calia acabar la caminada abans de les 10 del matí, motiu pel qual avancem l'eixida de ibi a les 7, pujant amb cotxe fins a la Venteta.
Pel camí que s'endinsa al Parc Natural, deixant a la dreta els camps d'oliveres joves de Santa María, hem arribat al Pou del Barber, recentment restaurat i que presenta un aspecte bastant millorat.
Hem seguit en direcció a la Font Roja, però com Berna ens havia advertit que la senda estava impracticable per la gran quantitat de pins caiguts durant la borrasca Gloria de l'hivern passat, hem optat per pujar al Cabeçonet Ras (conegut com La Mamella).
Les vistes des de dalt compensen l'esforç, perquè els camps de la Valleta de Polop, amb els seus sembrats verds estan espectaculars.
Es notava el cansament a les cames després de tantes setmanes d'inactivitat. Baixant ja ens hem trobat amb Vicente Martín, que, més matiner que nosaltres, ja tornava a casa.
Abans d'arribar al Serrallo, ens hem desviat a l'esquerra per a baixar per la pista que condueix fins a la Font del Merlanchero, en la qual rajava un bon fil d'aigua fresca, alguna cosa bastant poc freqüent.
Hem ascendit per un camí que ens ha deixant en la pista que puja des del Santuari al Serrallo, on hem esmorzat en una de les taules de fusta. Hem vist a diversos grups de gent d'Ibi que anava i tornava per aquells camins.
La serra està esplèndida en tots els sentits. Les abundants pluges han provocat una floració poques vegades vista, les estepes inunden tota la muntanya de flors roses i blanques, la sàlvia, les junquetes, els rosers silvestres, el lli blau, el lli blanc...
Per a la volta hem optat per baixar pel camí, allunyant-nos de la Mamella, per a agafar una senda que sale a mà dreta i que ens porta de nou en direcció al Pou del Barber. Per pocs minuts no hem complit amb l'hora màxima establida, però no li ho digueu a ningú.
Cap dels quals anàvem hem activat el Wikiloc, així que hui no tenim perfil de la ruta. Les fotos de Basseta i de Berna les podeis trobar en aquest àlbum de Google Fotos.
Els milers de seguidors que té aquest blog s'hauran adonat que portem dos mesos sense publicacions noves.
La causa, com aquests espavilats lectors hauran deduït, no és una altra que la declaració de l'estat d'alarma a Espanya a conseqüència de la pandèmia del coronavirus COVID-19, que ha mantingut confinada a la població del nostre país tot aquest temps.
Així que ens hem perdut una primavera sencera, amb tot el que això suposa: ni sardinada, ni cirerers en flor, ni 6.000 escalons, ni res. A més, ha resultat ser una primavera tan plujosa que el camp té un aspecte com feia anys que no véiem.
El cas és que hui hem decidit fer una primera eixida, en estricte horari de 7 a 10 del matí, per a pujar al Refugi dels Albarzerets i baixar a esmorzar a la caseta de Basseta.
Ha estat el cel ennuvolat tot el matí, però no ha arribat a ploure, així que hem gaudit del passeig, de la xarreta, de les flors i dels paisatges. Però, com sempre, el millor amb diferència és la companyia i el bon humor.
Sento ha gravat la ruta de baixada en Wikiloc i ho us he deixat un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.
Havíem quedat Toni, Rafa i Basseta per a fer una ruta pròxima, de manera que poguérem estar a les 14,00 hores a casa (hi ha partit important del Rayo Ibense a la vesprada i Rafa té molt interés a assistir).
Així que hem decidit anar al Racó Bell i esmorzar en Rabosa. Teníem el temps just i en lloc d'aparcar al costat de l'hotel de Catí, ens hem acostat fins a una xicoteta esplanada que hi ha prop de l'Ermita de la Purísima i arrancar a caminar des d'allí.
Estan treballant en l'arranjament de les pistes que envolten aquesta zona de muntanya i crec que es quedaran molt ben condicionades.
A bona marxa hem tardat a penes 1 hora a arribar a Rabosa, de manera que hem sigut dels primers a asseure's a la taula. El menú "rabosero" no fa falta explicar-lo, encara que potser es mereixen un comentari especial les llesques amb ou de les postres: delicioses.
Des del restaurant, per la Rambla de Rabosa, al Racó Bell o Racó del Xoli, hem tardat menys d'una hora, a bon ritme. Rafa no coneixia la zona i li ha agradat.
Però una altra cosa és la tornada, costera amunt i amb presses per a arribar a temps. Han sigut més de 400 metres de desnivell els que hem salvat en poc més de 2 hores, fins a arribar de nou a l'Ermita.
Durant tot el trajecte, a més de les vistes espectaculars (es veia fins a la mar), hem trobat una gran quantitat d'espècies que comencen a florir: l'omnipresent romer (Sàlvia rosmarinus), l'espígol (Lavandula), la albaida (Anthyllis cytisoides), el coletxó (Moricandia arvensis), la siempreviva (Helichrysum stoechas), el lligabosc (Lonicera implexa), l'herba de les set sangs (Lithodora fruticosa), el marfull (Viburnum tinus), la coroneta de frare (Globularia alypum) i la juncea (Coroneta juncea).
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc (ja he aconseguit que torne a funcionar en el meu telèfon) i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.
Hui ens atrevíem amb una ruta inèdita i amb un restaurant desconegut, però crec que ha valgut la pena arriscar-se.
Erem 5 a les 8 del matí (faltava Ramón, que tenia festa) i hem eixit en direcció a Plans, on hem pres el café de rigor.
Una mica més endavant entràvem en Margarida, el poble on arrancava la ruta, a penes 3 o 4 carrers solitaris, netes, decorades, com només ho saben fer en aquests pobles de l'interior d'Alacant.
La ruta ens porta per un camí en descens fins a creuar el Barranc de l'Encantada, al costat d'una resclosa amb un llac preciós.
Poc més endavant la senda puja per la falta d'una muntanya i entre barrancs, fins a arribar al despoblat morisc de la Queirola, des d'on ja veiem l'inici de la sendera que porta al Racó del Condoig.
Però a nosaltres ens interessa més anar fins a Beniaia, passant per la seua font i safareig, on hem reservat taula en "El Llogaret" per a esmorzar. Ens hem assegut en unes taules a l'aire lliure, gaudint d'un sol generós, però que no arribava a molestar.
Ens han atés molt bé, hem menjat i hem begut a un preu molt raonable. Tornarem.
Reprenem la ruta tornant a la Queirola per a prendre la senda que baixa al Racó del Condoig, que està al fons d'un barranc cobert d'abundant vegetació. Gràcies a que s'ha netejat la senda es pot arribar fins allí. És un lloc recòndit, humit, fred, amb l'atractiu de la paret de roca calcària plena de buits i molsa.
Tornem per la mateixa senda i de nou pugem a la Queirola per a tornar pel mateix camí fins a Margarida.
Jo seguisc amb problemes en el meu Wikiloc, però Pastu ha gravat la ruta. Us deixe un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.
