Ramón de baixa, Pastu ocupat amb la vinya, Toni amb compromisos, ... el cas és que hem quedat Rafa i jo per a fer una eixida, encara que a última hora es va apuntar l'amic Santi.
Vam proposar fer una circular que puja al Montcabrer per la senda dels Huit Piletes (que ja la coneixíem) i torna per les Penyes Monteses i el Pic Negre, és a dir, per la cresta de la muntanya (i això no ho sabíem).
La primera font que trobem és la Font de Borrás, que està seca. Però totes les altres tenia aigua en abundància, la Font del Racó de la Malacabra, la Font de la Penya Banyada, la dels Huit Piletes, la Font de l’Esquererola, la Font de Sanxo, la Font del Mes de Llopis i la Font del Pouet.
Hem parat per a l'esmorzar en plena ascensió, en una taula de fusta que hem trobat al costat d'un abric de roca, per la qual es lliscava aigua. Un lloc fresc i agradable, ideal per a reposar forces.
Una mica més endavant hem passat per la Font de l'Esquerola i al costat de la penya s'escoltava el soroll de l'aigua en el seu interior (ací us enllace al vídeo). Més endavant hem passat pel Mas de Llopis, un lloc preciós i amb unes vistes extraordinàries.
Quan hem arribat a la falda del cim, conscients que ens quedava un bon tros de tornada, hem optat per no pujar fins al vèrtex i continuar per a buscar la ruta de tornada. No sabíem en aqueix moment el que ens esperava.
Va arribar un moment en el qual la senda es va anar esborrant i teníem dubtes respecte a la direcció a seguir. El Wikiloc no té la precisió necessària i ens ajudàvem de les fites de pedra que havia de tros en tros. El cas és que la baixada havia de salvar els quasi 800 metres de desnivell i ho feia per la penya viva, amb un sol de justícia, sense tot just provisió d'aigua i amb les cames cada vegada més fluixes.
I a sobre, els corbs i alguns rapinyaires volaven sobre nosaltres (potser a l'espera que algun de nosaltres els podia servir de menjar). Encara que d'altra banda cal reconéixer que les vistes eren impressionants, des del Pantà de Beniarrés a la Font Roja passant pel Castell de Cocentaina.
En arribar finalment a la pista que condueix al Castell de Cocentaina, Rafa besava el sòl. Ens hem aprovisionat d'aigua en una caseta de camp al costat del camí i això ens va salvar la vida.
Santi, encara ranquejant de la seua lesió a la cama, al saber que es podia subiir amb cotxe fins a l'aparcament del Castell, va optar per esperar-nos. Rafa i jo baixem fins a Sant Cristòfol, agafem el cotxe i pugem a recollir-lo.
En fi, sembla ser que hi ha un consens general que aquesta ruta no la tornarem ha recórrer. És molt més interessant pujar i baixar per la mateixa senda, sense necessitat de jugar-se el tipus.
Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.
El nostre amic Ramón està lesioneu (una altra vegada!), així que ens hem ajuntat Pastu, Toni, Rafa i Basseta, convidant a Toni a exercir de guia.
Toni ha decidit portar-nos per eixes muntanyes en els quals trota de quan quan i que es coneix com el palmell de la mà (cada senda, cada encreuament, ...).
Deixem el cotxe al costat de la "Venteta dels Cuernos" i prenem una sendera per la dreta de la carretera, per a creuar-la una mica més endavant, pel "Barranc de l'Aigüeta Amarga" i començar la pujada fins al "Serrat de la Torre Redona", creuant zones amb bancals que els seus sembrats esperen l'aigua del cel.
Les poques gotes caigudes dies arrere han animat la floració del romer i del timó, però no ha sigut suficient per a donar beure a tanta planta.
Hui hi havia interés per arribar a Ibi a una hora prudencial i hem decidit fer una ruta pels voltants. Hem deixat el cotxe al costat de la masia del Safarich, prenent un camí direcció a Castalla que ens ha portat fins a l'hivernacle, doblegant per allí a l'esquerra i passant per uns bancals on ens ha cridat l'atenció la floració d'una plantació d'arbres que ens resultaven desconeguts. Hem esbrinat que es tracta del Paulownia tomentosa (el Kiri). Seguint més endavant hi ha un moment en el qual travessem la carretera CV-818 i seguim en direcció a la casa de La Ballestera, encara que creuant alguns bancals d'ametlers. Des d'allí, creuant uns sembrats, hem anat a parar a la CV-805, a l'entrada de la finca El Forcall, on hem esmorzat. És una pena veure les lamentables condicions en les quals es troba una de les cases senyorials més impressionants del nostre entorn: on va haver-hi un hotel i un restaurant, ara només hi ha abandó i greixum. Després de l'esmorzar, hem seguit en direcció al nord, al costat del llit del riu, creuant-lo per un gual i seguint pel camí que condueix a la Finca Sarganella (no hem arribat a entrar), amb intenció de tornar a superar el riu de nou per a arribar a Les Barraques, la qual cosa hem estat a punt de no poder fer a causa d'unes obres. Alguns cirerers i pomeres en flor hem pogut trobar pel camí. Finalment hem arribat a l'encreuament amb la CV-806, a l'entrada dels Barraques, hem passat a l'altre costat i per la CV-816 hem anat a buscar el camí inicial que ens condueix de nou al Safarich. Hem pogut observar que enguany els ametlers estan carregats de fruit, ara només necessitem que ploga una mica. Hem tingut un temps molt agradable, amb bona temperatura i alguns núvols. No hem suat molt, però ens els hem passats molt bé (ha sigut una alegria tornar a recuperar a Ramón després de la seua lesió). Us deixe el perfil incomplet de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.
Hui hem viscut una experiència potent. Tot va començar quan Rafa Palacios va proposar fer alguna ruta diferent, donant les opcions de Fontcalent o El Ventós. Al final ens va semblar que aquesta última podia estar bé, perquè eren 12 km amb bastant desnivell.
A les 8 del matí estàvem a Agost, disposats a iniciar la ruta per una rambla seca totalment, en direcció a uns monticles llunyans. Més lluny encara es veia, majestuosa i inassolible, el cim del Ventós, però nosaltres no ho sabíem.
El cas és que sense deixar de pujar, la senda s'anava desdibuixant i gràcies al Wikiloc no ens vam perdre entre tanta mata d'espart i altres herbes seques.
A poc a poc ens anàvem donant compte que, efectivament, aqueix cim llunyà i impossible era la nostra destinació.
La senda anava empinant-se fins a un punt en el qual havíem d'anar donant-nos suport amb les mans. La part positiva eren les extraordinàries vistes que teníem des d'allí: la zona de Chirau a l'esquerra, Alacant en el centre, Agost i, al final a la dreta, Novelda.
Hem trobat zones en les quals era complicat passar, tal com s'aprecia en el vídeo que he posat més a baix.
Però feia sol i corria poc el vent, la qual cosa va fer que ens esgotàrem totalment i consumírem tota l'aigua que portàvem. Rafa va patir una autèntica pájara en arribar al cim.
Per sort, la baixada, pel PR marcat, ha sigut molt més assequible. L'últim tram, a través d'una rambla totalment seca, ha sigut bastant interessant. Hem travessat zones amb plegaments de pedra molt curiosos i una impressionant cova excavada per l'aigua.
El nostre amic Ramón segueix mitjà lesionat i, sospitem, ha de racionar les seues energies per a poder estar a l'altura en els seus assajos de "dansà", però la resta de la Penya seguim obstinats a conéixer llocs del nostre entorn.
Aquesta vegada ha tocat visitar el Racó de Sant Bonaventura i el paratge dels Canalons d'Alcoi, deixant el cotxe en el barri de Batoi i entrant pel llit del riu Polop.
El primer tram de senda ens porta per davall del Pont de les Set Llunes fins al Racó de Sant Bonaventura, on hem gaudit de les cascades d'aigua. Hem vist unes taules de fusta amb bona pinta i hem decidit esmorzar allí.
El tram que segueix a continuació és més complicat, doncs cal passar trams ajudant-se de cadenes per a superar alguns tolls d'aigua.
Després hem deixat de costat el llit del riu per a girar a la dreta en direcció al Castell de Barchell, prop de la Font dels Patos. Hem fet un xicotet tram al costat de la carretera, fins a entrar pel Racó Payá (hui gossera municipal) en direcció al Salt.
La senda va baixant en direcció a la via verda i a través d'un pont i un túnel tornem al barri de Batoi. Hem gaudit d'un dia esplèndid i una temperatura ideal.
