Circular per La Blasca de Banyeres 23/04/2022

Algú va proposar tornar a La Blasca, on vam estar fa uns anys. És una pena que Sento no haja pogut vindre, perquè és una ruta bonica i, sobretot, en aquesta època primaveral.

Hem eixit a les 8 en direcció a Banyeres i, després del café de rigor, hem aparcat en la zona del Molí de la Ombría. No més baixar del cotxe ja ens hem adonat del so que arriba del llit del riu, que baixa de gom a gom d'aigua.

La zona presenta un aspecte molt atractiu, amb un verd preciós en el sòl i els llidoners, els xops i els freixos començant a brollar.

Hem creuat el llit per un pont de fusta i hem recorregut un tros per la dreta, passant per les restes d'una ampla séquia antiga que portava l'aigua al molí. Després ens hem desviat a la dreta per una senda per la qual baixava un bon fil d'aigua.

Poc després hem arribat a un camí asfaltat pel qual hem caminat una estona mentre gaudíem d'unes precioses vistes a la vall.

Arriba un moment en el qual el camí perd l'asfalt i s'endinsa per unes pinedes en les quals s'aprecien encara els efectes de les tempestes de fa un parell d'anys. Els senyals que ens anem trobant eviten que ens desviem de la ruta.

Abandonem el camí per a començar a grimpar per una empinada i pedregosa costera que ens puja quasi fins al cim de La Blasca. Feia molt de vent i no ens ha abellit pujar fins al vèrtex geodèsic.

Poc després hem parat a esmorzar en un paratge pla i assolellat. No obstant això, els núvols prompte han tapat el sol i ens ha tocat esmorzar un poc fresquets.

I com ja sabem en la Penya, "tot el que es puja cal baixar-ho" (Pastu dixit). La costera de baixada per a tornar a Banyeres és llarga, empinada i pedregosa, però amb unes vistes impressionants.

Entre mates de estepa, romer i de timó arribem fins a la casa de Perolit, on hem visitat la seua font, per la qual eixia una canella d'aigua que desbordava.

Per camins més còmodes, entre bancals d'oliveres i ametlers, hem anat acostan-nos Banyeres, encara que no hem pogut recórrer el tram de senda que, paral·lel al riu, arriba fins al Molí de la Ombría, ja que baixa tanta aigua que fer impracticable el recorregut.

No obstant això, hem descarregat les motxilles en el cotxe i ens hem acostat al pont de fusta que hi ha sobre l'aigua del riu, on ens hem fet unes quantes fotos.

Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos.

 Powered by Wikiloc

 

Ruta per 5 pobles: Ares del Bosc, Benasau, Penàguila, Alcoleja i Beniafé (9/04/2022)

Algú va proposar fer la ruta dels 5 pobles, que fa uns mesos van fer Basseta, Rafa i Sento. Tal dit tal fet, de bon matí eixim en direcció a Ares del Bosc, fent una parada a Benasau per a prendre un café.

Des d'Ares del Bosc baixem en direcció a uns camps d'oliveres i ametlers on alguna llauradora estava cremant poda. Gaudim veient córrer l'aigua per bancals, séquies i barrancs.

Arribem a Benasau i entrem per una dels carrers del poble que passa al costat de l'Església, l'Ajuntament i la Torre del Palau dels Barons de Finestrat, per a tornar a eixir a la carretera i passar per la Creu Blanca que marca l'inici del camí en direcció al riu.

Baixant entre bancals arribem al punt en el qual un pont travessa el riu, que ací es diu Riu Penàguila, amb un abundant cabal.

Passat el pont, el camí s'empina per a portar-nos a Penàguila, travessant de nou molts camps i hortes a dreta i esquerra decorades amb alhelís, narcisos, jacints, roselles, violes, ...

Per a l'esmorzar decidim canviar de restaurant i acudir al de la Penya de l'Àguila, on ens han atés molt bé i hem esmorzat en gran i a bon preu. Per a les postres, el nostre amic Sento ens va obsequiar amb uns bunyols de carabassa exquisits amb els quals, probablement, aconsegueix el seu ingrés definitiu com a membre de ple dret de la Penya.

Abans de reprendre la ruta, ens acostem a la Font del Llavador de Penàguila i trobem que raja aigua per cadascun de les seues 29 canelles. Feia molt de temps que no es veia aquesta font amb aqueix aspecte.

Tornem per la carretera per a entrar a Penàguila de nou, passar per una de les portes de la seua antiga muralla, per la plaça de l'Església i per la senda que condueix al camí del Jardí de Santos, encara que nosaltres ens desviem a la dreta per a entrar pel Barranc de la Muralla.

Passem al costat del Pont de l'Arcada i iniciem una empinada pujada per camí pedregós que va salvant nivells de bancals d'oliveres fins a coronar un serral amb unes vistes espectaculars a La Serrella. Des d'allí, a través d'un paratge conegut com El Viver, baixem en direcció a la carretera a l'altura de la Caseta d'Ivanyes.

En aquest punt, Mariu i Pastu opten per acurtar camí i dirigir-se directes a Ares, mentre la resta continuem en direcció a Alcoleja, visitem breument l'única plaça del poble i ens dirigim de nou, pel Camí de Beniafé, a travessar el riu, que en aquest punt es diu Riu Frainós.

Creuem per un preciós pont de pedra i remuntem en direcció a Beniafé, passant per la porta de l'Ermita de la Verge dels Desemparats i per la bassa situada en la part de dalt, alimentada per un generós doll d'aigua que baixa entre les pedres.

Des de Beniafé agafem una pista asfaltada en direcció a Ares, però ens desviem a la dreta per a creuar un barranc i arribar a una altra pista que ens permet superar un important barranc, entrant en Ares pel costat oposat, per on trobem la Font dels Xorros i el seu safareig.

Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc (no està complet en haver-se acabat la bateria del mòbil) i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos (a l'espera que Pastu i Sento afigen les seues).

 

Powered by Wikiloc

 

 

Sotarroni i Font Freda 2/04/2022

Després de diverses setmanes sense poder eixir a caminar a causa de la persistent pluja que ha batut rècords a les nostres comarques, hui lluïa un sol esplèndid i, encara que feia un matí una mica fresc, perfecta per a tornar a eixir a la serra.

Toni ha triat una ruta pel Sotarroni, una Muntanya d'Utilitat Pública de 340 Ha situat en plena la serra de Mariola.

Toni i Pastu volien estar de tornada a una hora prudencial, ja que tenien dinar amb amics i no era qüestió d'arribar a les tantes, com en altres ocasions.

El trajecte arranca des d'una pista forestal a la qual s'accedeix des de la carretera CV795 a Banyeres, poc abans de la casa de peons caminers que hi ha a l'entrada de Buixcarró.

Pugem un bon tros fins a arribar a la part de dalt de la Serra de la Font Freda, en la qual s'alternen vedats de caça i alguns camps de cultiu.

Aquella part de la muntanya encara està recuperant-se del paorós incendi que la va arrasar en 1994 i altres posteriors, però les vistes són extraordinàries. Com feia un dia clar, s'albirava des de Banyeres fins a l'Aitana i el Puig Campana, la Penya Migjorn i el Maigmó.

Envoltem el Pla dels Carboneres per a pujar fins al vèrtex geodèsic de l'Alt del Eixarc, on ens fem la foto de rigor, abans d'iniciar el pronunciat descens fins a la Font Freda.

Les intenses pluges d'aquests dies han provocat que baixe l'aigua per camins i barrancs, apreciant-se un generós doll de l'aigua en la font mai vist. Allí hem muntat la taula per a donar compte d'un esplèndid esmorzar (excepte per a Toni, sense cadira, sense taula i a penes un grapat de fruita seca).

Com tot el que es baixa després cal pujar-ho, ens ha tocat remuntar per a tornar pel mateix camí. No obstant això, arribats a la pista principal hem doblegat a l'esquerra, per a fer la ruta parcialment circular. Tanmateix, això ha provocat que Toni i Pastu hagen hagut d'accelerar per a arribar a Ibi a l'hora prevista.

Rafa, Sento i Basseta ens hem quedat ressagats i, sense presses, hem recorregut la pista, amb alguns repits, fins a enllaçar amb el traçat de la pujada. Rafa tenia molèsties al peu que l'obligaven a parar de tant en tant, però així hem aprofitat per a gaudir de les vistes a la Valleta de Polop i d'una animada xarrada.

Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos al qual Sento afegirà alguna de les seues.

 

Powered by Wikiloc

 

 VISITA A LA TORRE DE LES MAÇANES

Dissabte passat, per diferents motius, algúns components de la Penya no van poder eixir a caminar. Només ho vam fer el Presi i Sento.

Després de tota la setmana plujosa, per a aquest dissabte no estava prevista cap millora metereológica, amb el que desestimarem la primera intenció d'anar a la Font Roja i optarem per esmorzar en un bar de La Torre de les Maçanes i després, si el temps ho permetia, caminar una mica pels voltants d'aquest bonic municipi.

“Dit i fet”, pugem al cotxe del Presi i ens vam dirigir tranquil·lament al lloc que havíem decidit per a esmorzar.

Després de prendre unes cerveses i uns suculents entrepans de sépia a la planxa, amb les seues corresponents postres casolanes i café, eixim a l'exterior i vam veure que l’oratge ens permetia fer una volteta pel nucli urbà i terres que el circumden. Per als dos eren unes terres desconegudes. La veritat és que dona gust passejar per aquests pobles i envejar la neteja i compte amb què els seus habitants ho mantenen.

Una vegada vist aquest xicotet municipi -al costat de la torre almohade que dona nom al poble- passem per darrere del cementeri i, travessant la carretera, varem arribar a l'encreuament que senyalitza cap a Mas dels Castellans pel camí d'asfalt denominat Barranc de Horta.

En el trajecte vam poder acostar-nos al que, sens dubte, va ser un mas d'envergadura que ara està en ruïnes. Al costat de l'era, conserva un pi realment espectacular. Era freqüent que aquest tipo d'edificacions tingueren la seua pròpia era per a trillar la collita de cereals i al costat de l'era solien tindre un pi, on refugiar-se del sol mentre les bèsties feien el seu treball.

Poc després ens trobem amb un altre, una mica més xicotet, també en estat ruïnós que, segons sembla, es diu Mas Nou.

Just enfronte a aquest mas però separats per la carretera, està el complex recreatiu Els Castellans, al qual ens acostem. Realment, en el seu moment, degueren ser unes instal·lacions recreatives atractives per als amants de la naturalesa. En l'actualitat es troben en desús amb la deterioració que això comporta.

Des d'allí, fent una passejada sota una pluja que, durant uns minuts anava refermant, ens acostem a l'ermita de La nostra Senyora del Pilar. Sembla que estiga deshabitada, encara que hi ha dos gossos que la custodien.

Ja seguint una senda que, segons trams, estava senyalitzada com a PR-GR o tots dos, arribem de nou a la població de la qual havíem partit.

Abans d'abandonar La Torre de les Maçanes, vam passar pel forn i ens vam proveir de productes típics d'allí.

Un bon matí en la qual vam tindre núvols, pluja, algun llamp de sol i, sobretot, bona conversa i bona companyia en un entorn que desconeixíem i que ens ha agradat molt.

Ací vos deixem l'enllaç a l'album de fotos que varem fer.

Fins a la pròxima.

La Mallada del Llop des de Famorca 12/03/2022

Monchi volia anar a la Serrella i Berna es va apuntar encantat, perquè ens havia sentit parlar molt d'aqueixos cims i no coneixia cap.

Hem matinat una mica més de l'habitual per a eixir en direcció a Famorca i hem deixat el cotxe al costat de l'únic bar. Hem pres un café i ens hem llançat a pujar per els Freginals, una costera asfaltada que  porta al punt on arranca la senda que puja al costat del Barranquet de l'Era.

La idea era repetir el recorregut que ja vam fer en una ocasió i que sabíem que li agradaria a Sento. El problema és el desnivell. La senda està en condicions regulars, molt pedregosa i bastant empinada. Les vistes conforme s'ascendeix guanyen molt (albirem en línia Fageca, Benimassot i el Benicadell) i això, amb les flors dels romers a una vora i altra, compensa l'esforç.

Arribem a una zona per la qual baixa abundant aigua, fruit de la pluja que va caure el dia anterior i l'excés del qual no es recull en la canonada que arranca des de la Font del Tord. Trepitjant el fang ens hem recordat del nostre amic Rafa.

Un poquet més amunt trobem la Nevera de la Serrella, un pou de neu amb la seua coberta esfondrada i des del qual es contemplen unes vistes precioses. Però no havíem arribat encara al sostre de l'excursió.

Ens hem desviat per la pedrera de l'esquerra per a pujar per una costera que arriba fins a un punt des del qual albirem tota la costa i on hem parat per a esmorzar, amb vistes al poble de Beniardà. Hem hagut de buscar un lloc resguardat del fort vent que bufava i no hem estat molt còmodes.

A continuació, encara faltava coronar el cim, per al que hem continuat grimpant per la falta de la muntanya, en terreny molt pedregós i totalment descobert (no hi ha arbres, només mates de sàlvia i coixinet de monja a punt de florir).

Com ha fet un dia molt clar, les vistes des del punt geodèsic de la Mallada són espectaculars: el pantà de Guadalest i la Serra Gelada de Benidorm, el Montgó, el Puig Campana, l'Aitana, el Maigmó, la Penya Migjorn i els Plans, el Montcabrer, el Castell de Cocentaina, el Benicadell, ... una passada.

Hem continuat per la cresta seguint les marques d'un GR que condueix en direcció a Pla de la Casa, encara que nosaltres ens hem desviat a la dreta, fins a arribar al Morro Regalls i torçar de nou a la dreta per a començar el descens per una preciosa senda que baixa pel Barranc de la Font, sota l'atenta mirada d'un monstre petri, fins a enllaçar amb el traçat de l'anada.

Com sempre, la baixada dol més que la pujada. Amb les cames castigades per l'ascens, ara toca baixar amb cura de no esvarar ni fer cap moviment estrany. Tot ha anat bé, hem gaudit de les vistes, de les flors (i més flors, i més flors) i hem arribat sense problema al cotxe.

Us deixe el perfil de la ruta en Wikiloc i un grapat de fotos en un àlbum de Google Fotos (on Berna afegirà les seues).

 

Powered by Wikiloc